dissabte, 27 de novembre del 2010

Informe 1a setmana d'Advent


Estimats!

Per tal d'introduir aquest informe, transcric literalment el que ha estat la monició d'entrada:

"Avui és cap d’any per a tots nosaltres. Inici de l’Advent i, per tant, inici d’any litúrgic. Advent és temps d’espera en l’esperança. Temps que parteix del record del Crist crucificat i coronat Rei de la darrera setmana de l’any litúrgic. L’Advent recull la història de tantes dones i homes que esperen l’esperança. Us convidem a contemplar el primer dibuix, dels quatre que veureu envoltant el Crist en Creu i a escoltar l’inici d’un relat que s’anirà completant al llarg d’aquestes quatre setmanes.
Aquest és el relat d’algú immers en la desesperança; la història de l’home o dona aturat, sense feina, víctima de la crisi. Immers en la presó de l’abandonament, la solitud...en la seva habitació completament tancada, sense oxigen. En la seva vida, només hi ha foscor.....De qui estem parlant? De tu? De mi? D’un familiar? D’un amic? D’un veí?....aquest “algú” avui no pot ni tan sols copsar que, en algun lloc, comença a anunciar-se – tímidament - una bona notícia que esdevindrà llum i oxigen per a la humanitat sencera."

Així hem iniciat, doncs, la celebració d'aquest vespre amb una capella plena de gent...aviat ens caldrà posar pantalles al passadís!!!!

I aquí l'informe:

PREVERE: Alexis
SÍMBOL: Sota el lema "Desvetlleu" un primer dibuix ( l'explicació i la imatge a la part superior de l'informe)
MÚSICS: Victor Jordà ( bateria), Xavier Fernàndez i Ignasi Queralt ( guitarres), Xavi Casanovas ( trompeta) i una servidora als cants.
HOMILIA: El dibuix que hem trobat avui a la capella ens situa en un punt de partida ben concret. La contemplació de l'home abatut, tancat en si mateix, amb tantes cabòries al cap que no és capaç de veure res de res, ni tan sols de sentir res.....com li podem parlar de l'Advent? Esperar...el què? En el seu petit món no hi ha espai per a l'esperança en res; ni tan sols hi ha temps per pensar en l'esperança de tant agitat que té el cap i el cor. El nom d'aquest home és el nostre nom, el de cadascú de nosaltres. La història d'aquest home és la nostra història. Els nostres patiments, les nostres preocupacions, la nostra activitat ens permet veure i sentir i trobar espai per a l'esperança? Té lloc l'Advent en la nostra agenda? Ni l'agenda, ni els patiments ni l'activitat són el problema! El problema sóc jo, i ets tu i som tots. Pobre Jesús! Ell persisteix, any rera any, a trucar la nostra porta tancada i mai ens agafa a punt. Sempre atrafegats, sempre mirant-nos a nosaltres mateixos, sempre convençuts que el que no puc fer amb les meves forces ningú no ho pot fer...I aleshores ens sentim tan febles,tan sols..perquè les nostres forces són limitades i la nostra fe...encara molt més! Avui hi ha un clam que s'imposa: DESVETLLEU!!! I quanta raó té aquesta paraula! Ja és hora de despertar. Ja n'hi ha prou de pensar i sentir que el meu món ho és tot! Aquest Jesús que se'ns anuncia ens ve a dir que Déu està molt per sobre de les nostres petiteses. I tot i que el que escriuré ara sigui una mica prosaic, em fa la sensació que Déu ens està donant un bon clatellot...i amb raó! De què tenir por, si sabem que ens arriba el Salvador? De què desconfiar si sabem que Déu fa el que amb la meva força és impossible de fer? És el Déu dels miracles!! I ho podem dir ben fortament perquè ho estem veient i en som testimonis! No és un miracle la força de la fe, el bon humor i la confiança del Marc Vilarassau enmig del seu patiment? El nostre Déu fa miracles perquè el clatellot de l'Advent ens recol·loca de nou i ens fa dir: tinc problemes, preoupacions, limitacions, egoismes, incoherències...sí, tinc tot això...I TINC EL MEU SENYOR QUE M'ESTIMA, EM SALVA, IL·LUMINA LES MEVES FOSCORS PERQUÈ NO PRENGUI MAL...i quan expresses TINC EL MEU SENYOR...el meu jo queda ben difuminat per fondre's en una abraçada amorosa que ve directament de Déu.

I com que els miracles són possibles, us convidem a tots a deixar el vostre comentari escrit en aquest blog responent una pregunta que ens formulava avui l'Alexis:
Quin miracle, quin impossible demano per aquest Advent?

Bona setmana a tots! Una abraçada,

Montse







diumenge, 21 de novembre del 2010

Informe missa 20 de novembre

Estimats!

Avui és final d'any per a tots nosaltres! Hem acabat l'any litúrgic i la setmana vinent iniciem un nou camí amb el temps d'Advent que ja se'ns anuncia. I aquest final d'any ens ha portat el regal d'una celebració de l'Eucaristia plena de gent, de gom a gom. Impessionant. Sembla que es fa evident no només que som comunitat viva sinó que, en la nostra celebració, moltes persones d'edats i procedències diverses, troben la seva casa, els seus germans, el seu lloc on celebrar la fe en comunitat. Donem-ne gràcies a Déu!

I aquí l'informe:

PREVERES: Alexis Bueno ( presidint) i Joaqui Salord ( concelebrant)
MÚSICS: Victor Jordà ( bateria), Luis Jordà( saxo), Alex Miralles ( violoncel), Rubén Garcia, Inés Casado i Jordi Llop ( guitarres) i una servidora als cants. I avui no oblido esmentar ( que me n'he oblidat els darrers dies!!) que la Mercè Garí és la persona que ens prepara les diapositives amb les lletres del cants per cada dissabte; unes diapositives molt ben controlades per la Saida Francia durant la missa. Gràcies a totes dues!
SÍMBOL: darrer dia que hem tingut la fossa com a fil conductor; afegint avui la frase: " Recorda't de mi quan arribis al teu Regne".
HOMILIA: Avui, festa de Crist Rei. Quan, a simple vista, penses en Crist com a Rei et ve el cap més aviat la sensació d'un Crist que té poder, que venç, que ho domina tot per damunt de tot. Si agafem l'accepció del diccionari diu: "Persona que exerceix la sobirania d'un regne". Un sobirà poderós; que governa tot un regne. I, de sobte, l'Alexis, a l'homilia, ens convida a contemplar aquest Crist Rei que és coronat clavat en creu, humiliat, torturat, insultat i sol. Quin contrast,oi? Mirar la creu ens hauria de deixar profundament impressionats, ferits.Com és possible que se'ns digui que el nostre Rei, el qui governa la nostra vida, només és coronat des del Creu? Si la creu és un fracàs estrepitós!! O potser encara estem tan agafats al nostre petit món ple de seguretats i de comoditats que mirem la creu com de reüll, com si aquesta part de la història no anés amb nosaltres...."la creu...val, d'acord...que fort...però segur que hi ha alguna cosa més,no?"...Quina mirada més curta que tenim. Els fars curts del cotxe ens funcionen la mar de bé però els fars llargs....estan ben entelats. No serà que en la Creu d'aquest Crist hi ha la nostra pròpia creu? No serà que sense abraçar la Creu no podem, de cap manera, saber-nos salvats per un Crist que, en la seva donació més gran,ens diu: el meu dolor és el dolor de la teva vida, és la mediocritat de la teva vida, és el pecat de la teva vida, és la teva poca fe, és la teva incapacitat d'estimar, és la teva por i la teva supèrbia...és la teva fossa. I quin rei pot governar si no es situa AMB la pobresa de l'altre? En la creu hi ha totes les persones que aquests dies hem anat seguint en els evangelis: Zaqueu, la dona adúltera, el publicà...i jo. I, aleshores, contemples de nou el Crist en Creu i una alenada d'oxigen i una profunda pau s'instal·la en el teu interior perquè prens consciència que Ell coneix tots els teus secrets, Ell es dóna a la Creu per tu i per mi. ELL ET SALVA! Qui no li atorga, doncs, a Jesús, aquesta categoria de Rei? I tant! Crist és Rei i només té sentit que ho sigui des de la Creu.
I a nosaltres ens queda contemplar bocabadats l'escena; amb el cor una mica encongit, i demanar-li, com fa el bon lladre: "recorda't de mi quan arribis al teu Regne". I, aleshores, es produirà aquest miracle tan preciós: jo, que sóc el que sóc, tan lluny d'Ell, tan poca cosa, tan indigne, sento que Crist a la creu em mira i em diu: "seràs amb mi al Paradís". I més que sentir, en aquest moment, una immensa joia, sentiré que no hi ha cap paraula, cap gest, cap sentiment que pugui descriure una experiència d'amor tan gran: la del Crist que em recull de la fossa, m'allarga la seva mà, em perdona i em salva tan amorosament que jo crec que l'enteniment humà queda ben limitat per comprendre-ho i per explicar-ho.
POSTMISSA: Un grupet d'uns quinze joves han allargat la nit fent un debat ben ineteressant. Títol del debat: "No es pot ser cristià i passar de la política"

I la proposta per a aquesta setmana és que cadascú, en la seva pregària personal, es situï davant d'un Crist a la Creu, el contempli i es pregunti: Regna sobre tu? És el rei de la teva vida? Que aquesta sigui, doncs, la nostra pregària.

Bona setmana!!

Montse

dimecres, 17 de novembre del 2010

Informe missa 13 novembre




Estimats!

Aquesta setmana , com veieu, l'informe arriba ben tard. Us demano disculpes. De vegades, fer compatibles els ritmes i les obligacions diàries amb el temps que ens dóna les 24 hores del dia és una mena de sudoku ben complex. Tanmateix, val més tard que mai,oi? Per tant, aquí va!

Aquest dissabte passat, la missa va tenir un caire ben especial. Al llarg del dia s'havien produït algunes activitats que penso que convé esmentar: al migdia, inici de la trobada de monitors de l'ESO: moment per establir vincles i sintonia, per aturar-se enmig de tantes activitats que es proposen per als més joves i contemplar agraïdament tot el camí recorregut. A mitja tarda, reunió de l'IPI ( Itinerari Pedagògic Ignasià): una trobada de monitors de Joves Loiola ( ESO i Batx) i els Universitaris Loiola (UL) per tal de començar un camí de reflexió - guiats pel Pere Borràs sj - entorn els fonaments ignasians que han de marcar la nostra línia d'actuació amb els joves per tal d'acompanyar-los en el seu procés. I després de la missa, s'iniciava el recés de monitors de JL al Casal Arrupe: moment d'aturada, d'amistat, de comunitat i de missió compartida.
Com veieu, molta vida i moltes ganes d'aprofundir, de créixer i d'alimentar la fe.

I enmig de tot això, la celebració de l'Eucaristia! Moment comunitari ben preciós!

PREVERES: Alexis (presidint), Francesc Padrosa, Llorenç Puig i Pere Borràs ( concelebrant)
SÍMBOL: estem acabant el temps ordinari i encara afegíem alguna paraula més a la nostra fossa: "tot serà enderrocat"
MÚSICS: Luis Jordà ( saxo), Alex Miralles ( violoncel), Xavi Casanovas, Albert Mitjans i Jordi Llop (guitarres) i una servidora als cants.
HOMILIA: "tot serà enderrocat". Arribem al final de l'any litúrgic. Sembla que les lectures anunciïn alguna mena de catàstrofe de la que no ens en podrem escapar. Si repassem cadascuna de les paraules de l'Evangeli, el cor se t'encongeix..Vindran dies que no en quedarà pedra sobre pedra....si se m'apropa
algú amb un missatge com aquest crec que em poden passar dues coses: la primera, pensar que està ben boig! I la segona, començar a preparar-me..per si de cas...i quantes coses em passarien pel cap si imaginés, per un instant, que el temps ja se m'acaba.
El final de l'any litúrgic ens demana mirar la vida des d'aquesta perspectiva: des del final. I aleshores, apareix la pregunta: "tot s'acabarà?"I tot el que he construït fins ara..per a què?"...Quina sensació més estranya: Quan arriba el final d'any del calendari "civil" fem festa, celebració, estem contents!!...i quan arriba el final de l'any litúrgic, et quedes ben abatut. Amb quina clarividència es veu ara la fossa que ens ha acompanyat aquestes setmanes...tot serà enderrocat. Tots som a la fossa perquè necessitem ser salvats i creure, en la dimensió més gran de la paraula. Confiar que hi ha Algú que vindrà a salvar-nos, a treure'ns de la fossa, a dir-nos que tota la nostra història no se sosté per les nostres gestes ni pels nostres treballs. Se sosté només per Algú que ha estat coronat Rei des de la seva Creu: en ella trobem el pèrdó, la salvació, una vida nova, reconstruïda que no se sosté amb les lleis d'aquest món....però això vindrà el dissabte vinent: Crist Rei.

Que en aquest final d'any, sapiguem contemplar la nostra història i la història de la humanitat sencera amb una mirada confiada en un Jesús que ja ara ens anuncia que vindrà a rescatar-nos. Senyor, dóna'ns fe!

Fins dissabte!

Montse

diumenge, 7 de novembre del 2010

Informe missa dia 6 de novembre

Estimats!
El llibre de la història de les misses conjuntes al casal ahir va escriure una nova pàgina, plena de sentit i d'esperança per a la nostra comunitat: el baptisme de l'Iñigo, fill de l'Arkaitz i la Marga, nascut el passat mes d'agost. Tot i que el Casal ja ha acollit, en nombroses ocasions, altres celebracions del baptisme, sempre havien estat en moments preparats exclusivament per a l'esdeveniment. Ahir va ser diferent. Els pares de l'Iñigo desitjaven que el seu fill rebés el sagrament en el si de la comunitat del Casal, de la que ells en formen part a través del grup d'Universitaris Loiola. És un gran motiu de joia el baptisme d'aquest nou membre de l'església i també és un gran motiu de joia haver estat testimonis d'aquest sagrament. Veurem créixer l'Iñigo. Ahir els seus pares es van comprometre a educar-lo en la fe. Però també nosaltres, comunitat reunida al seu voltant, ens comprometem amb aquesta família i amb aquest infant per acompanyar-lo en el seu creixement en la fe. Aquest primer baptisme, en el si de la comunitat, ens uneix encara més i crea, entre nosaltres, un vincle encara més profund: la coresponsabilitat en el procés de fe de cadascun dels germans que ens reunim cada dissabte; la crida a ser comunitat cristiana en la que la fraternitat preval i s'imposa entre tots nosaltres.
I, en aquesta línia, em sembla oportú avui fer un esment de la celebració que s'ha produït aquest matí a la Sagrada Família. Podem fer un informe de la vida del Casal, el dia 7 de novembre de 2010, sense deixar palès el que ha estat un fet històric i eclesial per a la nostra ciutat? Jo penso que no. He seguit aquests dies tantes notícies, articles, comentaris, tantes opinions...en un sentit o en un altre, amb més adhesió i amb menys adhesió però, en qualsevol cas, el que és clarament objectiu és que som església de Crist i en Crist estem units. Jo crec que avui s'ha viscut experiència d'església universal. I universal implica la suma de moltes sensibilitats alhora! de moltes tendències i de moltes opinions. Església que Pere, mogut per l'Esperit, va iniciar i de la que nosaltres en som hereus. Església en la que tots tenim la nostra veu i en la que tots aboquem les nostres inquietuds per fer-la cada dia més evangèlica, més justa, menys pecadora. És massa agosarat dir que estimar Crist és també estimar l'església? No sóc teòloga i m'encantaria saber-ne molt més, però del que sí estic segura és que la mare Església és, per a mi, un regal del Crist i d'aquells primers apòstols que, donant la vida, van ser capaços de gestar una comunitat que és present, avui, a tot el món. I només per això, la meva fidelitat i adhesió ja és total.
I ara, l'informe!
PREVERES: Llorenç Puig ( presidint) i Alexis Bueno (concelebrant)
SÍMBOL: A la fossa hem afegit la frase: "no és un Déu de morts sinó de vius"
MÚSICS: Xavi Casanovas ( trompeta); Oriol Martín, Maria Semur i Jordi Llop ( guitarra) i un amic de l'Arkaitz i la Marga a la bateria. Una servidora als cants.
HOMILIA: Com deia al principi, ahir va ser un dissabte d'experiència de comunitat ben evident: CIM, joves de l'ESO que havien estat al voluntariat tota la tarda, moltes persones aplegades, el bateig:COMUNITAT VIVA!I el Llorenç ens ha parlat precisament d'això:d'un Déu que és Déu de vida, un Déu que estima la nostra vida i la vida dels qui vénen al darrere nostre. M'ha agradat molt l'expressió del Llorenç: UN DÉU DEL SÍ. Efectivament, sabent el camí recorregut fins ara, sabent que som el que som, amb les nostres petiteses, amb la nostra incapacitat d'estimar totalment, descobrim una mirada tendra de Déu sobre nosaltres a través de la que ens diu SÍ a la vida, Sí a cadascun de nosaltres, Sí a la humanitat sencera. La pregunta és: sentim aquest SÍ de Déu en el nostre interior? Experimentem aquesta mirada tendra del Pare en la nostra vida? Segurament, i com ens suggeria el Llorenç, ens caldrà trobar l'espai de la pregària profunda a través de la que descobrim el SÍ de Déu. La pregària, el silenci, la trobada personal amb Déu pot fer ben minsos els sorolls del nostre ritme quotidià per deixar esclatar la seva Veu.
POSTMISSA: Un grup forç nombrós de joves han allargat la nit amb un sopar i un debat sobre la visita del sant Pare i la significació de la dedicació de la Basílica de la Sagrada Família.
Potser aquesta setmana podem llevar-nos cada matí recordant que el primer que ens està contemplant és Déu mateix i que diu SÍ a la nostra vida a punt d'engegar motors de nou. Potser el dia prendrà un color diferent i novedós.
Bona setmana!
Montse